QUAN UNS POCS PERDEN… TOTS PAGUEM

El model econòmic que les polítiques liberals i l’alegria de les entitats financeres han desenvolupat en els últims anys ha esdevingut un problema que al final ha passat factura sobre les economies dels més febles, econòmicament parlant. Hem invertit de tal manera el sistema que ara el capitalisme es reconverteix a un capitalsocialisme : “Quan un pocs perden molt, la majoria ho paguem, i quan hi ha guanys uns pocs són els beneficiaris”. Estem veient com es fa negoci de coses que, potser, ens haurien de fer vergonya i hauríem d’haver-nos negat: una vivenda digne, energia i alimentació en són uns exemples. Amb tot això no hem aconseguit que tothom tingui un sostre ni que les polítiques energètiques siguin respectuoses amb el medi ambient i que els països en via de desenvolupament ja no poden pagar la factura dels aliments bàsics. El diner fàcil, multiplicar guanys de manera embogida com si en lloc de vida humana parléssim del molopoly de la vida. L’alegria de les entitats financeres prometen el que després no ha estat possible: guanys que són totalment criticables, diners que es deixen sense cap mena de mirament, i empresaris que en convinença amb les entitats financeres han fet real allò irreal “el país de les meravelles”. Una política financera totalment irresponsable ha portat que el sistema es col·lapsi. Potser cal pensar si hi ha coses que han de tenir el preu que tenen i recordar allò que moltes constitucions recullen: els drets dels homes. I on es porten a la pràctica? Al final tots paguem. Entenem com a tots la majoria silenciosa d’aquest joc. Els salaris no augmenten però la ”vida” cada cop es fa més feixuga. Ja saps, si no tens no en tindràs mai perquè els que tenen quan perden, pobres, els hem de salvar pel nostre benefici. El sistema falla i no som capaços de canviar a tota la maquinària que sistemàticament s’equivoca a costa del nostre sacrifici.