Puigdemont... a on vols tornar?

L'afer Puigdemont ha deixat de manifest algunes coses prou rellevants: a) La majoria dels jutges espanyols fent política quan volen impartir justícia i deixant d'aplicar la llei d'amnistia aprovada pel poder legislatiu en el Congreso de los Diputados; b) els companys i les companyes de Junts no saben per on anar, però volen fer anar a tothom pel seu camí.

El pacte d'investidura a la Presidència de la Generalitat entre PSC-ERC-Comuns deixa molt clar que l'independentisme ha deixat de ser la veu d'una part important de la ciutadania, o si més no, els resultats de les darreres comeses electorals ho han reflectit.

El món independentista, per diverses raons, algunes lògiques, d'altres que cal una anàlisi més profunda, quan es convoquen eleccions es queden a casa i no ens fan confiança, fruit segurament d'unes expectatives que no van saber culminar.

Les conseqüències han estat visibles: repressió, presó, exili..., i els resultats no han estat pas els esperats. Continuem mantenint viu el projecte d'autodeterminació. I no ens podem permetre malbaratar-lo. Demanar ara responsabilitats no ens ajuda gens, però sí que ens cal un canvi en la nostra estratègia. Sabem com juga España i Europa. Si els tenim collats electoralment les coses tenen tendència a canviar si sabem negociar des d'una base real.

Deixem-nos d'eufemismes i de retòriques que potser funcionen en campanyes electorals típiques fins ara. Fem una llista: consulta catalana; Referèndum; Indults; Canvi del Codi Penal; Llei d'amnistia, Transferència de rodalies; Ús del català al Congreso de los Diputados; Ús del català als jutjats; Canvi del reglament del Parlament de Catalunya sobre la possibilitat de vot dels diputats i diputades absents. I tot això ens repetien que mai seria possible. 

Demanar unitat independentista no és deixar sol un govern de la Generalitat desmarcant-te i proclamant que els "bons i purs" marxen.

Ara cal que governem i fer-ho bé, cal que estem al costat de la ciutadania. Tornar a fer la política que solucioni els problemes de la gent. Ja no podem demanar més a la nostra gent, ho van donar tot i ho vam apostar tot a la seva persistència. No els podem defraudar una segona vegada.

Prenem l'exemple del SNP a Escòcia que va dedicar-se a governar pels escocesos desmarcant-se de la metròpoli i deixant molt clar que es podien governar sols: el resultat va ser plantejar el referèndum d'independència i victòries electorals molt clares.

Treballem i fem-ho bé. Hem donat la clau de la Generalitat al PSC, és cert, però el resultat electoral era aquest. Caldrà estar a sobre i fer que es compleixin tots els punts de l'acord d'investidura. Tornem a la política, a la negociació, al pacte, a l'exigència en el compliment d'acords, a reclamar responsabilitats i a generar propostes alternatives viables.

Si això és així haurem avançat un pas més cap a la República (Estat Federal?). Però governem! Governem bé! Donem arguments a la nostra ciutadania que tota la bona feina que s'ha de fer ha estat possible a l'activació i negociació d'ERC.

Hem hagut de retrocedir unes passes, ho sabem, ho saben molt bé els escaladors que al final acaben fent cim.

Escapades, fugides, retorns, falses promeses no complertes, desafecció de la ciutadania...  segueix sent més del mateix.

Ens cal obrir un full de ruta nou amb protagonistes nous i amb noves propostes. Puigdemonts, Junqueres, Turulls, Rovires et al. han estat les eines que vam fer servir en un passat, però no han d'acabar sent les nostres hipoteques en el futur.

España continuarà sent i estant on és. Ens cal jugar la partida de nou però de manera diferent. Hem après.

Rendició? Traïdors? Purs? Aquesta no serà la solució. Fem que es governi de debò per consolidar el concepte d'independència, ja normalitzat, i aconseguim les estructures d'Estat que creiem que teníem, però que mai van ser prou reals. I en aquest viatge fem que el PSC treballi amb/per nosaltres. Treballem plegats, l'independentisme ens ho demana.

ILLA O PUIGDEMONT, LA SOLUCIÓ. EN FI...

 Cal forma govern després de les eleccions catalanes. I cap de les dues formacions polítiques que van obtenir més diputats s'ha pronunciat per fer el seu debat d'investidura.

Els "amics" de Junts sembla que tenen molt clar que Puigdemont ha de ser el president. La seva calculadora electoral els diu que sí que poden. Després d'una llei d'amnistia, feta quasi a mida pel Sr. de Waterloo, i la política d'aproximació al diàleg amb les forces progressistes de Madrid, no n'hi ha prou. Ells pensen amb una matemàtica electoral que passa per l'abstenció del PSC i el vot favorable d'ERC (com a mínim) per fer real l'equació presidencial. Comptant, això sí, que per enèsima vegada el president Puigdemont faci acte de presència a Catalunya de manera solemne: "L'eterna promesa mai materialitzada". Seguim esperant ( o enganynats?). Tampoc es fa una valoració crítica del que ha representat la seva posició distorsionadora, rupturista i personalista (partidista) del que vol dir accedir al govern de Catalunya. Simplificant, que malament ho fa ERC i que bé sempre ho han fet els convergent-junts-xCatalunya-AraPuigdemont. Això sí, ara més independentistes que mai, negant cap relació amb Espanya (PSOE), amb el permís dels seus competidors d'Aliança Catalana que potser, no en les formes, però sí en el fons, els estan arravatant electorat. Reconèixer qui ha posat la pell per obtenir els indults o la llei d'Amnistia és massa elaborat ja que els duria a confirmar la seva inutilitat com a negociadors a escala d'estat o de república (amb el permís de la Míriam Nogueras una altra ment privilegiada). Això sí, quan es tracta de pactar amb el PP sempre poden fer una excepció, per Catalunya, és clar. En fi...

I a l'altra banda els guanyadors PSC&Illa que caldrà que s'ho treballin molt i molt. Quan era la qüestió del 155 o la unidad de España ho han tingut sempre molt clar. No han dubtat.  Quan es tracta de treballar i engrandir Catalunya comencen a aparèixer pors, no sigui que els que defensen la unidad d'España (els "del a por ellos") es pensin que són una mica independentistes i traidors a España. Per començar, s'han de mullar pel que fa referència al finançament singular, i això no vol dir canviar el color del rètol de l'Agència Tributària de Catalunya. Vol dir simplement: concert fiscal. Clar i català. I acabar ja d'una vegada per totes amb el concepte convergent-junts-xCatalunya-AraPuigmemont del que "paguin elles", mal dia va tenir el Sr. Pujol+convergència+unió quan va trobar que aquesta era la solució als nostres mals. Però eren temps on els independentistes estaven mal vistos. Així de clar. O hi ha un canvi de paradígme fiscal, per començar, o que pensin en buscar nous eslògans electorals per anar a l'octubre a una repetició electoral. A ningú agrada, però és el que hi ha. Ja van poder veuere els problemes que van tenir per garantir una mesa del Parlament "socialista" que al final no van aconseguir. La ment privilegiada del pacte i de la gestió que és el nostre company Illa ho va posar de manifest. Entre nosaltres, no sorpren a ningú després de veure les seves aptituds com a gestor quan va ser ministre de Sanitat a España. Habilitats que ara ha de desenvolpar de manera accelerada per arribar a formar govern i ser l'eina que ha de millorar Catalunya i treure-la del forat independentista. Mare de Déu! I amb un ull a Madrid que el pare Pedro Sánchez doni el vist-i-plau.

En fi, novament... però no us preocupeu, el responsable de tots els mals sempre serà esquerra republicana.

En fi, i acabo.

Diari d'una jornada electoral I, II i III.

 FEIJÓO HA PERDUT GUANYANT: diari d'una jornada electoral electoral (I).

Els resultats de les eleccions del 23 de juliol han estat clars. Ras i curt: aquells que s'apropen a les forces feixistes paguen un preu molt alt, almenys a Catalunya. La darrera setmana de campanya del PP, que ha estat horrorosa, sumada a la campanya incendiària i retrògrada de la banda de VOX. Ells han posat, a molts i moltes, en alerta a Espanya i, especialment a Catalunya, que ha fet que la possibilitat d'un govern de la dreta extrema amb l'extrema dreta sigui molt improbable. Està molt clar que el PSOE de la mà de Pedro Sánchez continua resistint i continua salvant obstacles. El que cal veure és fins a on pot arribar aquesta jugada dins del dia a dia a Catalunya i, no oblidem, també a Euskadi. On la fotografia també s'ha mogut de la mà d'EH-Bildu. I cop més, la Catalunya progressista i l'Euskadi més sobiranista han estat les forces que ha frenat el desembarcament de la dreta més rància i la seva conquesta al govern d'Espanya. Feijóo suspèn i Ayuso ja està esperant per fagocitar-lo. I el compte enrere de la descomposició del PP comença. O el PP canvia la seva visió cap a una España multinacional o està abocada al fracàs. Fer del PP un neoVOX serà un error. Avui Feijóo és menys líder que ahir. El PP ho té molt complicat. La dreta ha perdut es miri com es miri.

PSC HA GUANYAT PERÒ DE LLOGUER: diari d'una jornada electoral (II).

La victòria del PSOE a Catalunya no diu res més que els electors catalans han visualitzat que per frenar a la banda de dretes calia cedir el vot a les forces progressistes d'esquerra. D'aquí a la idea de traslladar un canvi de color a Catalunya hi ha una distància astronòmica. Està clar que no hi haurà avançament de les eleccions catalanes i que en Ylla no és el revulsiu de la política catalana de futur. Que el PSC ha provocat la frenada del moviment independentista això ja es veurà a la llarga si es veu. Que gaudeixin el moment, però la cursa serà de resistència i llarga.

JUNTSxCAT A ON ENS PORTA ARA LA SEVA ESTRATÈGIA: diari d'una jornada electoral (III).

La política és de vegades entortolligada, els 7 diputats de la formació catalana acabaran sent decisius de cara a la formació de govern a Espanya. Juntament amb les 7 diputats d'Esquerra. Ara caldrà veure fins a on arriba el seu discurs-estratègia. I fins a on l'estratègia que ha seguit ERC amb EH-Bildu era errada. Està clar que els resultats d'Esquerra no han estat els millors. Que a hores d'ara han perdut el seu grup parlamentari i formaran part del grup mixt al Congreso amb JxCAT. Ara li toca el torn a la via hiperventilada dels de Junts o els pargamàtics menys hiperventilats. Ja hem vist que pels de JxCAT entendres amb els "socialistes" en determinats moments no ha estat difícil. Ara, però la realitat és un pèl diferent. Cal ser conscients del que passarà amb: "Fem president del gobierno de España a qui accepti un Referèndum a Catalunya". Ja no som en campanya. Pragmatisme-acords vs. hiperventilació serà el que es posa sobre la taula.

Amb tot això, una munió important d'independentistes es queden a casa i no voten. Cal fer una reflexió també en aquest sentit. La unió de les forces independentistes comença a ser més que necessària vital, i per això, cal tocar de peus a terra i redirigir l'estratègia. Del contrari ens carregàrem tot el que vam sembrar en el passat. La responsabilitat i la pedagogia han d'anar ara més que mai lligades.

La nova manera de fer política ara segons el PSOE-PSC a Barcelona

El dissabte dia 17 de juny, i tot sembla indicar, que molt abans s'ha consumat un altre exemple del que representa el descrèdit de la política. Aquest cop de la mà del PSOE-PSC. Colau-Collboni o Collboni-Colau, es van alternant en la seva manera d'arribar a acords amb la dreta rància per tal d'assegurar-se el lloc a l'alcaldia. Fa quatre anys la Sra. Colau no va tenir cap problema ideològic en acceptar els vots del Sr. Valls, que representava la dreta-dreta, la dels lobbies de la ciutat, en fi allò que ella havia lluitat en la seva campanya electoral. Avui ens ve una versió 2.0 del mateix discurs. Ara amb un PP que el mateix PSOE ens recorda que vindran junts amb els de VOX i que cal frenar-los. Sense cap mena de rubor acaben pactant l'alcaldia de Collboni amb el vistiplau dels de Barcelona en Comú, acostumats a fer aquests girs de guió que enforteixen el seu discurs de la "nova manera" de fer política. Collboni es menja els seus principis, fent de Groucho Marx (Aquests són els meus principis i, si no li agraden, en tinc d’altres), i acceptant els vots de la dreta espanyola que ell vol combatre a les eleccions vinents del juliol i que són la responsable, segons ells, de l'avançament electoral. La credibilitat del PSOE-PSC ha quedat sota mínims. Un cop més.

 

Al final el tema no és si Barcelona cal generar un projecte nou i engrescador davant dels quatre anys de polítiques que no han satisfet la ciutadania. En Trias i Maragall van arribar a un acord de programa. Amb renúncies i acceptacions mútues: "Un acord per un govern de canvi, de progrés i benestar a Barcelona". L'actual alcalde? A correcuita apareixen les cessions que el Sr. Collboni havia fet al PP per tal de garantir la seva investidura. Si els llegiu posen els pèls a la dreta... I d'apropament i diàleg amb ERC no s'ha produït mai. Aquesta és la política progressista del PSOE-PSC a Barcelona.

 

La dreta i l'esquerra espanyola ens hauran d'agrair sempre que els posem d'acord amb una cosa: !Por España¡ Impossible que un alcalde a Barcelona sigui independentista (Maragall - ERC), o que tingui un to catalanista-sobiranista (Trias - JxCAT). España està per sobre, i des de Madrid, la capital de l'Imperio, demanen posar "ordre i responsabilitat" i als lacais de la colònia obeeixen amb una genuflexió vergonyosa.

 

Per acabar, ahir es va repetir la història de fa quatre anys, però amb una gran diferència. La ciutadania està ja molt cansada amb aquesta política on els principis ideològics i la gestió de la ciutat queden en un segon pla. Ahir vam poder assistir al descrèdit en majúscules de la política, dels que deien que venien renovar la manera de fer política. I això no és gens bo. Estem atiant el foc de passar, de l'absentisme, del ja s'ho faran, del que "us bombin a tots" (frase no massa encertada ahir, cal dir-ho, també) i de quedar-nos a casa els independentistes... mentre la dreta, la ultradreta i els progres espanyols van fent la seva feina. No podem deixar-los que la facin tan fàcilment. Hem de tornar a castigar-los amb el nostre vot i amb la nostra perseverança. El perill és l'extensió de la ultradreta és cert però, el perill també és que els "demòcrates" els comprin el discurs de la unitat d'Espanya a Catalunya, sota un suposat paraigua progressista.

LA TAULA DE NEGOCIACIÓ: ARA MÉS QUE MAI

La política pot ser bastant complexa i cal tenir la capacitat de poder fer lectures des de perspectives diferents. Els fets sobre la detenció i posada en llibertat del MHP Carles Puigdemont a Sardenya són un exemple clar. La Justícia espanyola fent, de nou un ridícul que implica enganyar a la Justícia italiana i mentir al TGUE, és la imatge viva i clara de la manera de fer d'una España casposa, que creu ser més llesta que ningú i que segueix d'esquena a la realitat europea.

Les taules de negociació mai han estat senzilles sinó llegiu "Haciendo balance, el proceso de paz de Irlanda del Norte. Clem McCartney". Va començar l'any 1968 i es va allargar fins al 1999. Problemes, entrebancs, retrets i traïdories sempre van estar presents. I sempre, també al mateix temps, parlant i negociant amb l'enemic.

Són molts els que voldrien veure fracassar la nostra Taula de negociació. La dreta més recalcitrant i extremista (feixista, digue-m'ho clar) considera que aquest fet seria una gran victòria, i potser també, des d'alguns sectors del PSOE.

L'independentisme en el seu conjunt ha d'analitzar de manera calmada i sense partidismes quin és el camí que cal seguir deixant de banda esdeveniments que puguin distorsionar la realitat. I aquí, tant són els elements externs com els nostres propis interns. No ens podem permetre llençar per la finestra el "sit and talk". La posició a casa nostra és complicada d'ençà de l'1 d'octubre. La consciència de derrota i de no va servir de res, fa molt de mal. Però la del govern espanyol que vol seure a la Taula també. El reconeixement de la situació com un problema polític, la constant campanya mediàtica de ser considerats traïdors a España i la identificació, dia sí dia no, com a govern il·legítim és aclaparadora. La pressió és alta i, tot i això, entren a la Taula de negociació. L mateixa aplicació dels indults no va ser una situació gens simple. Controlar una Justícia que va per lliure i amb una actitud pròpia del règim franquista, el deep state, no és tasca fàcil. La situació no és còmoda ni agradable, ni per a ells ni per a nosaltres. Ells ens necessiten i nosaltres a ells. Perquè cal tenir-ho clar, darrera del PSOE no hi ha cap interlocutor viable.

Ara més que mai, la unitat de l'independentisme ha de veure com a una necessitat que no ens podem permetre el fet de matar la via del diàleg. Situacions com la detenció del MHP Puigdemot ho posen a prova. Deixem clar a Europa i al món que hi ha voluntat de resoldre per part d'uns i de rebentar i reprimir per part dels altres. És fàcil no ser a les propostes de diàleg, però és més difícil tornar quan has marxat.

Sabem molt bé el que signifiquen les derrotes i el preu que tenen. Siguem prou hàbils per forçar-los a la negociació i que al final la via de la repressió els acabi posant en dubte. La nostra determinació, el fet de no simplificar entre bons i dolents és la clau de l'èxit. I ells ho sabem. I a cada moment ens posaran tots els entrebancs possibles. No els fem el joc. Aquí rau el nostre èxit.

DE LA “FADA” COLAU A LA “FAVA” COLAU

Ens  troben a mig termini en el cicle electoral municipal i allò que es prometia de la nova política i de deixar endarerre les velles maneres s’ha quedat en paraules de contes. Des del moment que la “fada” Colau va fer seus els vots del grup de Barcelona pel Canvi va signar la seva credencial del que esdevindria d’ara endavant. La “fada” Colau, vestida amb la pell de superheroïna,  hauria dit no als vots de la vella casta que controla la ciutat i el seu monopoli i, fent això hauria donat l’alcaldia a ERC. Però va voler transformar-se i canviar de muda per la del ninotet del Monopoli, va voler engreixar la vella maquinària del pacte i el fet de governar al preu que calgui. Sense saber-ho, o sí, es va convertir en la “fava” Colau.

Barcelona ja no té lideratge des de la seva alcaldia. Problemàtiques tan simples com la seva neteja estan sota mínims. La relació que la ciutat comtal ha de tenir amb el turisme i el seu desenvolupament varia en tot moment. El desenvolupament de la Pandèmia i les seves conseqüències han posat de manifest que sempre la culpa la tenen els altres. La promesa d’habitatge social i de fer un nou plantejament més europeu… tot just ara comença a definir-se amb frases. Això sí, frases i conceptes sobre feminisme, feixisme, democràcia han adornat el seu vestit de “fava”… i res més. En les darreres aparicions publiques en les Festes Majors de la Ciutat (Gràcia i  Sants) així ho ha deixat palesa una part de la ciutadania.

Segur que en aquests dos anys vinents veurem una activitat frenètica de cara a la galeria de participacions de la ciutadania en aspectes que ella, la fava,  ja sap que estan més que dats i beneïts i de transformació (¿?) de la ciutat.

Mal dia va aceptar la “fada” Colau rebre els petons del Príncep de la Gàl·lia i no deixar fer a una nova manera d’entendre i treballar per Barcelona, tal com la ciutadania havia escollit.

Un dia on la “fada” es va transformar en “fava”. De vegades els contes no acaben sempre bé.

Llàstima. 

6 de desembre res a celebrar

Ja tenim una constatació basada amb prou evidències: la Constitución Española serveix de ben poca cosa. L’experiència dels darrers anys ens està donant moltes raons. Si alguna cosa ha deixat clara és que més que una “Carta Magna” ha esdevingut una carta feta sobre paper mullat. La “Constitución del Régimen del 78” va ser una manera de deixar les coses tal com estaven. El franquisme havia aconseguit restar-se la cara, posar una aparença de democràcia a l’escenari general però amb la seva part més interna restant sense cap alteració. Allò que havia de ser passar d’una dictadura a una democràcia de la nit al dia ha estat ha estat l’engany més absolut. En el moment que la ciutadania ha expressat els seus desacords més profunds i la mateixa ciutadania els ha volgut expressar de manera democràtica, quan ha exigit drets i llibertats que garanteix la mateixa Carta Magna, és quan ha posat contra les cordes l’Estat i el Règim del 78. L’extrema dreta española i tot el seu univers imaginari s’ha erigit com a veritables constitucionalistes. Déu-n’hi-do! I la resta de formacions polítiques espanyoles no s’atreveixen a combatre-la i a aïllar-los. No es podia fer pitjor. Tota aquella il·lusió s’ha esfumat i hem pogut viure la veritable realitat. Un poder polític al servei de fer callar a la ciutadania utilitzant  vies des de del punt de vista democràtic molt  discutibles. I sempre fent-les en nom de la democràcia. Una justícia española que s’ha dedicat a perseguir a una part de la ciutadania que lliurament ha exigit aplicar el que en essència mana de la Carta Magna.

 

La Constitució ha posta de manifest que avui som més a prop del franquisme i no tan lluny del que ens volien fer creure amb l’adveniment a la democràcia. Les eines de Règim del 78 per fer callar i fer entrar en ordre a la ciutadania, en aquella “democracia bien entendida” han fracassat.

 

Davant de tot això el canvi que proposem esdevé més urgent que mai. Cal un revisió profunda i real. Calen unes noves regles que ens permeti fugir d’aquest engany i de les mentides que ha esdevingut el Règim del 78. Cal una renovació de la Justícia molt més en consonància amb el segle XXI i amb Europa. La República Catalana ha de ser aquest nou ordre que acabi amb la vella historia que representa la suposada democràcia española. La República Catalana ha de ser la constatació de la mort dels dissenyadors de l’Antic Règim del 78. Avui 6 de desembre, per tant, poc a celebrar i molta República Catalana per a desenvolupar.