LA TAULA DE NEGOCIACIÓ: ARA MÉS QUE MAI

La política pot ser bastant complexa i cal tenir la capacitat de poder fer lectures des de perspectives diferents. Els fets sobre la detenció i posada en llibertat del MHP Carles Puigdemont a Sardenya són un exemple clar. La Justícia espanyola fent, de nou un ridícul que implica enganyar a la Justícia italiana i mentir al TGUE, és la imatge viva i clara de la manera de fer d'una España casposa, que creu ser més llesta que ningú i que segueix d'esquena a la realitat europea.

Les taules de negociació mai han estat senzilles sinó llegiu "Haciendo balance, el proceso de paz de Irlanda del Norte. Clem McCartney". Va començar l'any 1968 i es va allargar fins al 1999. Problemes, entrebancs, retrets i traïdories sempre van estar presents. I sempre, també al mateix temps, parlant i negociant amb l'enemic.

Són molts els que voldrien veure fracassar la nostra Taula de negociació. La dreta més recalcitrant i extremista (feixista, digue-m'ho clar) considera que aquest fet seria una gran victòria, i potser també, des d'alguns sectors del PSOE.

L'independentisme en el seu conjunt ha d'analitzar de manera calmada i sense partidismes quin és el camí que cal seguir deixant de banda esdeveniments que puguin distorsionar la realitat. I aquí, tant són els elements externs com els nostres propis interns. No ens podem permetre llençar per la finestra el "sit and talk". La posició a casa nostra és complicada d'ençà de l'1 d'octubre. La consciència de derrota i de no va servir de res, fa molt de mal. Però la del govern espanyol que vol seure a la Taula també. El reconeixement de la situació com un problema polític, la constant campanya mediàtica de ser considerats traïdors a España i la identificació, dia sí dia no, com a govern il·legítim és aclaparadora. La pressió és alta i, tot i això, entren a la Taula de negociació. L mateixa aplicació dels indults no va ser una situació gens simple. Controlar una Justícia que va per lliure i amb una actitud pròpia del règim franquista, el deep state, no és tasca fàcil. La situació no és còmoda ni agradable, ni per a ells ni per a nosaltres. Ells ens necessiten i nosaltres a ells. Perquè cal tenir-ho clar, darrera del PSOE no hi ha cap interlocutor viable.

Ara més que mai, la unitat de l'independentisme ha de veure com a una necessitat que no ens podem permetre el fet de matar la via del diàleg. Situacions com la detenció del MHP Puigdemot ho posen a prova. Deixem clar a Europa i al món que hi ha voluntat de resoldre per part d'uns i de rebentar i reprimir per part dels altres. És fàcil no ser a les propostes de diàleg, però és més difícil tornar quan has marxat.

Sabem molt bé el que signifiquen les derrotes i el preu que tenen. Siguem prou hàbils per forçar-los a la negociació i que al final la via de la repressió els acabi posant en dubte. La nostra determinació, el fet de no simplificar entre bons i dolents és la clau de l'èxit. I ells ho sabem. I a cada moment ens posaran tots els entrebancs possibles. No els fem el joc. Aquí rau el nostre èxit.